martes, 18 de mayo de 2010
uNA cENIciENTA nUEVA...
http://s3.amazonaws.com/lcp/elclubdelasprimerasesposas/myfiles/La-cenicienta-que-no-queria-comer-perdices-1-2.pdf
UN CUENTO DE AMOR...
Érase una vez un universo oscuro, un universo negro, un universo helado y matemático.
No se sabe por qué, dos estrellas se miraron y se enamoraron. Tan grande y hermoso fue su amor que dejaron de describir infalibles órbitas elípticas para dibujarse tiernos corazones entrelazados.
Se querían tanto..., pero la distancia era grande, y no podían acariciarse ni besarse. ¡Si por un solo instante pudieran estar juntas! Pero eso estaba prohibido en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático.
Aun así no se resignaron a vivir separadas, alejadas por un denso y silencioso vacío; así que decidieron quebrantar la eterna ley del perfecto y ordenado universo. Con un cómplice guiño se salieron de sus órbitas convirtiéndose en dos estrellas fugaces, dirigiéndose a un mismo destino a la velocidad del deseo y el cariño
Tan solo querían besarse; sabían que ése sería su primer y último beso, pero a pesar de ello continuaron vertiginosas su sendero suicida..., hasta que se encontraron, fundiéndose en un luminoso y bello abrazo de amor y de muerte. Fue el precio tuvieron que pagar por quererse en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático.
Ellas fueron las primeras, pero si alguna noche de verano, mirando el cielo, ves una estrella fugaz, piensa que en algún lugar hay otra, que están enamoradas, y que aunque vivamos en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático, lograrán encontrarse, se besarán por un instante nada más y desaparecerán entre destellos de amor y ternura.
Autor: Alberto Pisa Allué
No se sabe por qué, dos estrellas se miraron y se enamoraron. Tan grande y hermoso fue su amor que dejaron de describir infalibles órbitas elípticas para dibujarse tiernos corazones entrelazados.
Se querían tanto..., pero la distancia era grande, y no podían acariciarse ni besarse. ¡Si por un solo instante pudieran estar juntas! Pero eso estaba prohibido en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático.
Aun así no se resignaron a vivir separadas, alejadas por un denso y silencioso vacío; así que decidieron quebrantar la eterna ley del perfecto y ordenado universo. Con un cómplice guiño se salieron de sus órbitas convirtiéndose en dos estrellas fugaces, dirigiéndose a un mismo destino a la velocidad del deseo y el cariño
Tan solo querían besarse; sabían que ése sería su primer y último beso, pero a pesar de ello continuaron vertiginosas su sendero suicida..., hasta que se encontraron, fundiéndose en un luminoso y bello abrazo de amor y de muerte. Fue el precio tuvieron que pagar por quererse en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático.
Ellas fueron las primeras, pero si alguna noche de verano, mirando el cielo, ves una estrella fugaz, piensa que en algún lugar hay otra, que están enamoradas, y que aunque vivamos en un universo oscuro, en un universo negro, en un universo helado y matemático, lograrán encontrarse, se besarán por un instante nada más y desaparecerán entre destellos de amor y ternura.
Autor: Alberto Pisa Allué
jueves, 13 de mayo de 2010
miércoles, 12 de mayo de 2010
L'aranya Mariona
Hi havia una vegada una nena molt alegre i ferma que es deia Ariadna i vivia a la ciutat, on s'avorria d'allò més.
Un bon dia els seus pares, cansats del soroll i els fums de la ciutat, van decidir anar a viure al camp. En pocs mesos, es van instal·lar en una granja i l'Ariadna s'ho passava pipa: anava a una escola petita on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu amb tota la tranquil·litat del món. Un cop a casa, l'Ariadna encara s'entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Teresa i la seva gossa Ona.
Això de viure al camp, havia estat una gran idea, de seguida s'havia acostumat a aquesta nova vida, els seus pares estaven més tranquils i contents. A més, l'Ariadna s'ho passava la mar de bé jugant amb tots els animals de la granja. Bé, tots...
L'Ariadna era una nena molt trempada, però hi havia uns animals que no li feien cap gràcia: les aranyes.
Un matí en despertar-se, l'Ariadna va anar obrint els ulls a poc a poc i va descobrir horroritzada que al sostre, a sobre mateix del seu llit, s'havia instal·lat una aranya prima, rossa i amb les cames llargues.
Va fer un crit i va aixecar-se d'una revolada. La mare va córrer a la seva habitació per veure què havia passat, i quan es va trobar amb l'aranya del sostre va fer una gran rialla:
- Però si només és una aranya bleda! Ni tan sols es mou.
La mare tenia raó; l'aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar.
El dia anterior havia descobert la cambra de l'Ariadna, que era la més alegre de tota la casa, amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar tota la llum del sol al matí. Com que durant el dia, l'Ariadna no parava per casa, i menys per l'habitació, a l'aranya li havia semblat una bona idea instal·lar-se en aquell sostre tan tranquil i acollidor.
L'aranya estava teixint la seva nova llar quan... PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i se l'endú volant pels aires.
-Ja està –va dir la mare– Estàs contenta? Pobra aranya, les aranyes són inofensives Ariadna, ara que vivim al camp, t'hi hauràs d'acostumar.
Aquell dia no hi havia escola i tota la família van esmorzar de valent, es van preparar uns quants entrepans i se'n van anar d’excursió per les muntanyes properes a la granja amb l'Ona.
L'Ariadna es va passar tot el dia corrent i saltant amb l'Ona amunt i avall per la muntanya i quan van arribar a casa al vespre estava tan cansada que es va posar al llit de seguida i es va adormir.
La pobra aranya es va despertar amb un mal de cap terrible i totalment desorientada. Va fer un cop d'ull al seu voltant molt espantada: es trobava a la cuina i no hi havia ningú. Va avançar una mica i va veure que s'havia adormit a l'escombra. Ara començava a recordar l'ensurt del matí.
Se'n va tornar cap al seu sostre i va veure el desastre: tota la seva teranyina, l'esforç d'un dia sencer, havia desaparegut. Es va carregar de paciència i va tornar a començar a teixir un altre cop. aquest cop es coneixia el terreny. Segur que la teranyina li quedaria perfecta.
L'endemà al matí l'Ariadna es va tornar a trobar la seva nova veïna al sostre de l'habitació. Corrents va anar a dir-li a la seva mare, però havia d'anar a l'escola, ara no tenien temps per perdre.
Un cop a l'escola, l'Ariadna va explicar la seva aventura als seus companys de classe i tots se'n van riure: una nena que viu al camp, no pot tenir por de les aranyes, estan per tot arreu.
L'Ariadna es va passar tot el dia ensopida, pensant que en tornar a casa, es trobaria amb aquella inquilina tan desagradable.
- Si li desfàs la teranyina, la tornarà a fer –li va dir un dels nens.
- I si després d'escombrar-la ha tornat al mateix lloc, segur que és perquè li agrada la teva habitació. Si no la mates, segur que tornarà cada cop que la facis fora –va afegir la professora.
- Però no la pots matar! –va fer una de les més petites–. No pots matar un animaló indefens només perquè a tu no t'agrada.
- Però és que em fa molta por –va replicar l'Ariadna.
- Doncs haurem de trobar la manera que deixi de fer-te por.
- No veig com –es queixava l'Ariadna–, ja sé que és molt petita i que no em vol fer res, però continua fent-me molta angúnia.
- Potser podries fer-t'hi amiga –va dir un dels nois–: si li poses un nom i li parles segur que us acabeu fent amigues. I una amiga no et pot fer por ni angúnia.
- És molt divertit dormir a la mateixa cambra amb una amiga –va afegir una nena.
L'Ariadna no estava molt convençuda amb aquesta solució, però per intentar-ho no hi perdia res. En arribar a casa el primer que va fer va ser comprovar que l'aranya encara era allà. I tant que sí! havia teixit una teranyina preciosa a la cantonada del sostre que hi havia sobre el llit, i la llum que entrava per la finestra la feia brillar.
- Hola aranya, jo em dic Ariadna i visc aquí –va començar la nena–. Com estàs?
L'aranya estava immòbil a casa seva, amb tot el tràfec de les obres s'havia cansat moltíssim, i no havia pogut atrapar res per menjar encara. Més li valia recuperar les forces.
- Com et dius? –continuava l'Ariadna–. No et puc dir sempre aranya, has de tenir un nom. Com que segur que encara no en tens cap, et diré Mariona, sempre m'ha agradat molt aquest nom.
La Mariona veia com aquella nena entremaliada que havia fet que l'escombressin li estava parlant. Anava a fer una becaina, però amb l'Ariadna tan pendent del que feia, no era prudent adormir-se, no fos cas que aquest cop, desapareguessin per sempre teranyina i aranya.
L'Ariadna se sentia una mica frustrada perquè l'aranya ni s'immutava.
-Potser el que necessites és temps, segur que quan ens coneguem una mica més, ens acabem fent amigues i deixo de patir perquè estiguis al meu sostre.
Va marxar a buscar el berenar i se'n va anar cap a fora a jugar amb els animals, com feia sempre.
Sopant, la mare es burlava de l'Ariadna:
- Al final no ens hem desfet d'aquella aranyeta, que ja no et fa por?
- He decidit donar-li una oportunitat. Sé que no se'm menjarà, però encara em fa una mica d'angúnia. Provaré a fer-m'hi amiga.
- A veure si ara la converteixes en la teva mascota, i acabes anant amunt i avall amb l'aranya a l'espatlla tot el dia! –va riure el pare.
A l'hora d'anar a dormir, l'Ariadna es va posar al llit, la mare li va fer un petó de bona nit, va tancar el llum i va sortir de l'habitació. Segur que la Mariona l'espiava des de dalt.
- Mariona, ets aquí?
La Mariona feia estona que dormia i l'Ariadna l'acabava de despertar.
- Ja sé que l'altre dia et vaig fer una mala passada, perdona'm. Suposo que ara no entens perquè t'estic parlant.
I la nena va començar a explicar-li tota la història a la Mariona, que amb tan de xivarri, no es podia tornar a adormir.
Van anar passant els dies, i l'Ariadna va superar el seu problema amb les aranyes. El primer que feia cada dia en arribar a casa era anar a saludar la Mariona, i li explicava tot el que li havia anat passant durant el dia. La Mariona s'havia convertit en una bona amiga: sempre escoltava molt atentament i no es queixava mai per res.
L'aranya Mariona, havia triat aquell racó de la casa, perquè era molt tranquil: durant el dia no hi havia mai ningú i podia prendre el sol sense que ningú la molestés. Però des de feia uns dies, l'Ariadna no parava d'entrar i sortir a tot hora fent soroll i observant-la de ben aprop. A les aranyes no els agrada que les persones hi estiguin tan a prop, i va decidir buscar-se un altre racó més agradable. Havia sentit a dir que a l'estable només hi havia una vaca i que gairebé no feia soroll. A més, les vaques sempre estan envoltades de mosques suculentes, i feia dies que la Mariona no feia un bon àpat.
Decidit, la Mariona va fer les maletes, i se'n va anar a veure què trobava per l'estable.
Així que va arribar el dia que l'Ariadna, en tornar de l'escola, va descobrir que la Mariona havia desaparegut. La va buscar per tota l'habitació però res. La teranyina encara era allà, però ni rastre de l'aranya. Ara que s'havien fet tan amigues...
Aquella nit se'n va anar a dormir trista pensant que la Mariona no tornaria a dormir més amb ella, però al dia següent, ja pràcticament ni se’n recordava. Encara podia continuar jugant amb tots els animals de la granja.
La Mariona va trobar el sostre perfecte per viure a l'estable, i el menjar era abundant, així que va decidir quedar-s'hi a viure per sempre.
L'Ariadna es va anar fent gran, i ja se sap, vivint al camp, molt sovint es va topar amb alguna aranya. Però ara ja no xisclava, ni mirava d'aixafar-la. Cada cop que en veia una somreia i se’n recordava de la Mariona. Què devia estar fent ara?
Un bon dia els seus pares, cansats del soroll i els fums de la ciutat, van decidir anar a viure al camp. En pocs mesos, es van instal·lar en una granja i l'Ariadna s'ho passava pipa: anava a una escola petita on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu amb tota la tranquil·litat del món. Un cop a casa, l'Ariadna encara s'entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Teresa i la seva gossa Ona.
Això de viure al camp, havia estat una gran idea, de seguida s'havia acostumat a aquesta nova vida, els seus pares estaven més tranquils i contents. A més, l'Ariadna s'ho passava la mar de bé jugant amb tots els animals de la granja. Bé, tots...
L'Ariadna era una nena molt trempada, però hi havia uns animals que no li feien cap gràcia: les aranyes.
Un matí en despertar-se, l'Ariadna va anar obrint els ulls a poc a poc i va descobrir horroritzada que al sostre, a sobre mateix del seu llit, s'havia instal·lat una aranya prima, rossa i amb les cames llargues.
Va fer un crit i va aixecar-se d'una revolada. La mare va córrer a la seva habitació per veure què havia passat, i quan es va trobar amb l'aranya del sostre va fer una gran rialla:
- Però si només és una aranya bleda! Ni tan sols es mou.
La mare tenia raó; l'aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar.
El dia anterior havia descobert la cambra de l'Ariadna, que era la més alegre de tota la casa, amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar tota la llum del sol al matí. Com que durant el dia, l'Ariadna no parava per casa, i menys per l'habitació, a l'aranya li havia semblat una bona idea instal·lar-se en aquell sostre tan tranquil i acollidor.
L'aranya estava teixint la seva nova llar quan... PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i se l'endú volant pels aires.
-Ja està –va dir la mare– Estàs contenta? Pobra aranya, les aranyes són inofensives Ariadna, ara que vivim al camp, t'hi hauràs d'acostumar.
Aquell dia no hi havia escola i tota la família van esmorzar de valent, es van preparar uns quants entrepans i se'n van anar d’excursió per les muntanyes properes a la granja amb l'Ona.
L'Ariadna es va passar tot el dia corrent i saltant amb l'Ona amunt i avall per la muntanya i quan van arribar a casa al vespre estava tan cansada que es va posar al llit de seguida i es va adormir.
La pobra aranya es va despertar amb un mal de cap terrible i totalment desorientada. Va fer un cop d'ull al seu voltant molt espantada: es trobava a la cuina i no hi havia ningú. Va avançar una mica i va veure que s'havia adormit a l'escombra. Ara començava a recordar l'ensurt del matí.
Se'n va tornar cap al seu sostre i va veure el desastre: tota la seva teranyina, l'esforç d'un dia sencer, havia desaparegut. Es va carregar de paciència i va tornar a començar a teixir un altre cop. aquest cop es coneixia el terreny. Segur que la teranyina li quedaria perfecta.
L'endemà al matí l'Ariadna es va tornar a trobar la seva nova veïna al sostre de l'habitació. Corrents va anar a dir-li a la seva mare, però havia d'anar a l'escola, ara no tenien temps per perdre.
Un cop a l'escola, l'Ariadna va explicar la seva aventura als seus companys de classe i tots se'n van riure: una nena que viu al camp, no pot tenir por de les aranyes, estan per tot arreu.
L'Ariadna es va passar tot el dia ensopida, pensant que en tornar a casa, es trobaria amb aquella inquilina tan desagradable.
- Si li desfàs la teranyina, la tornarà a fer –li va dir un dels nens.
- I si després d'escombrar-la ha tornat al mateix lloc, segur que és perquè li agrada la teva habitació. Si no la mates, segur que tornarà cada cop que la facis fora –va afegir la professora.
- Però no la pots matar! –va fer una de les més petites–. No pots matar un animaló indefens només perquè a tu no t'agrada.
- Però és que em fa molta por –va replicar l'Ariadna.
- Doncs haurem de trobar la manera que deixi de fer-te por.
- No veig com –es queixava l'Ariadna–, ja sé que és molt petita i que no em vol fer res, però continua fent-me molta angúnia.
- Potser podries fer-t'hi amiga –va dir un dels nois–: si li poses un nom i li parles segur que us acabeu fent amigues. I una amiga no et pot fer por ni angúnia.
- És molt divertit dormir a la mateixa cambra amb una amiga –va afegir una nena.
L'Ariadna no estava molt convençuda amb aquesta solució, però per intentar-ho no hi perdia res. En arribar a casa el primer que va fer va ser comprovar que l'aranya encara era allà. I tant que sí! havia teixit una teranyina preciosa a la cantonada del sostre que hi havia sobre el llit, i la llum que entrava per la finestra la feia brillar.
- Hola aranya, jo em dic Ariadna i visc aquí –va començar la nena–. Com estàs?
L'aranya estava immòbil a casa seva, amb tot el tràfec de les obres s'havia cansat moltíssim, i no havia pogut atrapar res per menjar encara. Més li valia recuperar les forces.
- Com et dius? –continuava l'Ariadna–. No et puc dir sempre aranya, has de tenir un nom. Com que segur que encara no en tens cap, et diré Mariona, sempre m'ha agradat molt aquest nom.
La Mariona veia com aquella nena entremaliada que havia fet que l'escombressin li estava parlant. Anava a fer una becaina, però amb l'Ariadna tan pendent del que feia, no era prudent adormir-se, no fos cas que aquest cop, desapareguessin per sempre teranyina i aranya.
L'Ariadna se sentia una mica frustrada perquè l'aranya ni s'immutava.
-Potser el que necessites és temps, segur que quan ens coneguem una mica més, ens acabem fent amigues i deixo de patir perquè estiguis al meu sostre.
Va marxar a buscar el berenar i se'n va anar cap a fora a jugar amb els animals, com feia sempre.
Sopant, la mare es burlava de l'Ariadna:
- Al final no ens hem desfet d'aquella aranyeta, que ja no et fa por?
- He decidit donar-li una oportunitat. Sé que no se'm menjarà, però encara em fa una mica d'angúnia. Provaré a fer-m'hi amiga.
- A veure si ara la converteixes en la teva mascota, i acabes anant amunt i avall amb l'aranya a l'espatlla tot el dia! –va riure el pare.
A l'hora d'anar a dormir, l'Ariadna es va posar al llit, la mare li va fer un petó de bona nit, va tancar el llum i va sortir de l'habitació. Segur que la Mariona l'espiava des de dalt.
- Mariona, ets aquí?
La Mariona feia estona que dormia i l'Ariadna l'acabava de despertar.
- Ja sé que l'altre dia et vaig fer una mala passada, perdona'm. Suposo que ara no entens perquè t'estic parlant.
I la nena va començar a explicar-li tota la història a la Mariona, que amb tan de xivarri, no es podia tornar a adormir.
Van anar passant els dies, i l'Ariadna va superar el seu problema amb les aranyes. El primer que feia cada dia en arribar a casa era anar a saludar la Mariona, i li explicava tot el que li havia anat passant durant el dia. La Mariona s'havia convertit en una bona amiga: sempre escoltava molt atentament i no es queixava mai per res.
L'aranya Mariona, havia triat aquell racó de la casa, perquè era molt tranquil: durant el dia no hi havia mai ningú i podia prendre el sol sense que ningú la molestés. Però des de feia uns dies, l'Ariadna no parava d'entrar i sortir a tot hora fent soroll i observant-la de ben aprop. A les aranyes no els agrada que les persones hi estiguin tan a prop, i va decidir buscar-se un altre racó més agradable. Havia sentit a dir que a l'estable només hi havia una vaca i que gairebé no feia soroll. A més, les vaques sempre estan envoltades de mosques suculentes, i feia dies que la Mariona no feia un bon àpat.
Decidit, la Mariona va fer les maletes, i se'n va anar a veure què trobava per l'estable.
Així que va arribar el dia que l'Ariadna, en tornar de l'escola, va descobrir que la Mariona havia desaparegut. La va buscar per tota l'habitació però res. La teranyina encara era allà, però ni rastre de l'aranya. Ara que s'havien fet tan amigues...
Aquella nit se'n va anar a dormir trista pensant que la Mariona no tornaria a dormir més amb ella, però al dia següent, ja pràcticament ni se’n recordava. Encara podia continuar jugant amb tots els animals de la granja.
La Mariona va trobar el sostre perfecte per viure a l'estable, i el menjar era abundant, així que va decidir quedar-s'hi a viure per sempre.
L'Ariadna es va anar fent gran, i ja se sap, vivint al camp, molt sovint es va topar amb alguna aranya. Però ara ja no xisclava, ni mirava d'aixafar-la. Cada cop que en veia una somreia i se’n recordava de la Mariona. Què devia estar fent ara?
La NIna De La Martina
ixò va passar fa molt i molt de temps,quan hi va haver la guerra.Un dia una nena li va dir a la seva mare:
-Tenim que marxar d’aquí!!.I la mare li va respondre:
-Filla no tinc prous diners per marxar d’aquí!
I la filla que es deia Martina li va dir a la seva mare:
-Mare no pateixis jo et deixaré tots els diners que tingui de la Guardiola.
La mare li va dir:
-Moltes gràcies.Saps on anirem?
Anirem aTailàndia.I la Martina va pensar que no tindrien lloc per a dormir.Però la seva mare li va dir:
Filla no pateixis que jo conec a un noi que viu a Tailàndia i té una casa molt gran amb sis habitacions,i ens en podrà deixar un parell.
Passats uns dels dies van poder comprar el bitllet de tren, però no van arribar a temps,i el tren se´n va anar.Llavors es van haver de quedar un dia més.
Al final , al dia següent, van poder marxar.
Quan van arribar, resulta que no sabien on era la casa.
Van haver d’anar a la comisaria a preguntar on era la casa i al final la van trobar.
Quan van arribar, va resultar que no tenien claus i es van
haver d’esperar a baix.
Fins que va arribar el Jordi,que era l’amic de la Maria que és la mare de la Martina.
Van dinar molt bé. La casa era molt gran i es van haver d’adaptar a una vida diferent.
Hi havia una gossa que es deia Magui. La Martina i la Magui eren inseparables.
Quan va acabar la guerra la Maria,va decidir que es quedaven a viure allà.
La Maria va cridar a la Martina, per dir-li,que truqués al seu pare per a dir-li que estaven a Tailandia. I li va donar l’adreça i tot…
La Martina estava molt contenta, perquè el seu pare no havia resultat ferit, només tenia una rascada al braç. Quan el pare va arribar, va treure un paquet de la bossa, era un regal! i era
Per a la Martina!!Què devia ser? Sabeu què era? No? Doncs ara us ho explicaré.
Era una nina que la Martina desitjava. La Martina, es va llençar sobre els braços del seu pare. A la seva mare, la Maria, li va regalar un anell molt maco. Un dia els pares de la Martina se’n van haver d’anar a França a un casament, el casament era d’uns amics fancesos. I la Martina es va quedar sola a casa amb el Jordi. Quan els pares de la Martina van tornar, la Martina ja estava dormint.
El dia següent a la Martina se li va caure una dent i a la nit va vindre el “Ratolí Pérez” i li va portar un regal a canvi de la dent. El dia següent la Martina es va aixecar i va veure el regal, el va obrir, i sabeu què era?,
Era roba per a la nina que el seu pare li havia regalat .
Passats els anys la Martina es va anar fent gran, però ella era molt feliç.
I a hores d’ara encara conserva la nina que li va regalar el seu pare.
-Tenim que marxar d’aquí!!.I la mare li va respondre:
-Filla no tinc prous diners per marxar d’aquí!
I la filla que es deia Martina li va dir a la seva mare:
-Mare no pateixis jo et deixaré tots els diners que tingui de la Guardiola.
La mare li va dir:
-Moltes gràcies.Saps on anirem?
Anirem aTailàndia.I la Martina va pensar que no tindrien lloc per a dormir.Però la seva mare li va dir:
Filla no pateixis que jo conec a un noi que viu a Tailàndia i té una casa molt gran amb sis habitacions,i ens en podrà deixar un parell.
Passats uns dels dies van poder comprar el bitllet de tren, però no van arribar a temps,i el tren se´n va anar.Llavors es van haver de quedar un dia més.
Al final , al dia següent, van poder marxar.
Quan van arribar, resulta que no sabien on era la casa.
Van haver d’anar a la comisaria a preguntar on era la casa i al final la van trobar.
Quan van arribar, va resultar que no tenien claus i es van
haver d’esperar a baix.
Fins que va arribar el Jordi,que era l’amic de la Maria que és la mare de la Martina.
Van dinar molt bé. La casa era molt gran i es van haver d’adaptar a una vida diferent.
Hi havia una gossa que es deia Magui. La Martina i la Magui eren inseparables.
Quan va acabar la guerra la Maria,va decidir que es quedaven a viure allà.
La Maria va cridar a la Martina, per dir-li,que truqués al seu pare per a dir-li que estaven a Tailandia. I li va donar l’adreça i tot…
La Martina estava molt contenta, perquè el seu pare no havia resultat ferit, només tenia una rascada al braç. Quan el pare va arribar, va treure un paquet de la bossa, era un regal! i era
Per a la Martina!!Què devia ser? Sabeu què era? No? Doncs ara us ho explicaré.
Era una nina que la Martina desitjava. La Martina, es va llençar sobre els braços del seu pare. A la seva mare, la Maria, li va regalar un anell molt maco. Un dia els pares de la Martina se’n van haver d’anar a França a un casament, el casament era d’uns amics fancesos. I la Martina es va quedar sola a casa amb el Jordi. Quan els pares de la Martina van tornar, la Martina ja estava dormint.
El dia següent a la Martina se li va caure una dent i a la nit va vindre el “Ratolí Pérez” i li va portar un regal a canvi de la dent. El dia següent la Martina es va aixecar i va veure el regal, el va obrir, i sabeu què era?,
Era roba per a la nina que el seu pare li havia regalat .
Passats els anys la Martina es va anar fent gran, però ella era molt feliç.
I a hores d’ara encara conserva la nina que li va regalar el seu pare.
EL GLOBO DORMILÓN
En una tarde de otoño, el viento soplaba suavemente y arrastraba las hojas que caían de los árboles, los niños corrían y jugaban en el parque de los castaños.
Era un parque adorable, un pequeño estanque de patitos y una gran fuente lo adornaban.
Dentro de él, las horas no existían, todo era como si el tiempo se parase a descansar y de un bolsillo de mago salieran las mejores fantasías de nuestros cuentos preferidos.
Allí iban los ancianos a pasear, a recordar las historias de su vida y a aprender a soñar de nuevo.
Un payaso vendía sus globos de colores. Siempre estaba rodeado de pequeños que le veían inflar sus globos e imaginaban como estos partían hacia el cielo formando figuras.
¡Mirad, el globo rojo se ha escapado!. Gritaba: un niño.
¡Seguro que ha subido a las estrellas, gritó otro!.
¡Me ha dicho mi mamá, que los globos son como nuestros sueños que a veces se escapan y dejamos de creer en ellos, pero luego viene otro sueño y volvemos a estar contentos. Lo mismo ocurre cuando un globo se nos escapa, cogemos otro y volvemos a divertirnos.
El payasote del parque siempre estaba rodeado de sus globos.
Un niño rubio, de ojos oscuros, le preguntó:
¿Por qué los globos se hinchan cuando los pones en tu bombona?.
Los globos, respondió: el payaso, tienen dentro un gas, que es algo que flota en el aire, y ese gas, se llama Helio.
Cuando pasan las horas el gas se va terminando y el globito se deshincha.
¡Puedes hincharlo otra vez, sólo necesitas soplar muy fuerte y el globo volverá a esta gordo!.
Los niños al ver al payaso, corrían a comprarle globos.
El globo de nuestra historia nació así.
Globi, era fuerte, pues lo habían llenado mucho de helio y tenía un maravilloso color azul.
Abrió su boquita para despertar de su sueño. El globo, se vió rodeado de pequeñuelos y de un payaso.
Tanto quiso curiosear, que cuando el payaso fue a vendérselo a un niño el globo salió volando hacia el cielo.
El payaso no pudo hacer nada por evitarlo. Y el globo marchó libre en busca de aventuras.
Globi, comenzó a dar vueltas, hasta que su hilo quedó atrapado en el alero de un tejado. Intentó salir de allí, pero no pudo.
Cerca del alero, había una gran ventana, llegó hasta ella, inclinándose un poquito.
A través de ella, observó como unos niños jugaban. Estuvo horas y horas viéndoles jugar, hasta que se quedó dormido.
Todos los días se repetía lo mismo, él, los veía jugar y se sentía feliz, pero le daba un poco de envidia no poder jugar con ellos.
Se movía de un lado para otro para llamar su atención, pero no conseguía que los niños le vieran.
Dormía y Dormía, quería tener fuerzas para moverse más y más.
Por eso, siempre estaba dormido, se cansaba tanto, que cuando descansaba seguía soñando despierto pensando que tal vez un día, los niños le verían.
Un día, hizo tanto esfuerzo porque le vieran que se pinchó en un clavito que había en la ventana.
Al pincharse, el globo salió despedido, el hilo se soltó con fuerza, y se elevó muy deprisa, muy deprisa, hacia arriba.
Él, sabía que le quedaba muy poquito para quedarse sin aire, entonces se elevó más y más como queriendo tocar las nubes.
Se elevó por encima de las casas y de la torre de la iglesia.
Se iba perdiendo en la lejanía y al cabo de un rato ya no volvió a vérsele.
Se perdió para siempre en el atardecer, allí dónde el sol, ya se oculta.
Seguro que está junto a las estrellas, haciendo mimitos a la luna.
Marisa Moreno - Española
Era un parque adorable, un pequeño estanque de patitos y una gran fuente lo adornaban.
Dentro de él, las horas no existían, todo era como si el tiempo se parase a descansar y de un bolsillo de mago salieran las mejores fantasías de nuestros cuentos preferidos.
Allí iban los ancianos a pasear, a recordar las historias de su vida y a aprender a soñar de nuevo.
Un payaso vendía sus globos de colores. Siempre estaba rodeado de pequeños que le veían inflar sus globos e imaginaban como estos partían hacia el cielo formando figuras.
¡Mirad, el globo rojo se ha escapado!. Gritaba: un niño.
¡Seguro que ha subido a las estrellas, gritó otro!.
¡Me ha dicho mi mamá, que los globos son como nuestros sueños que a veces se escapan y dejamos de creer en ellos, pero luego viene otro sueño y volvemos a estar contentos. Lo mismo ocurre cuando un globo se nos escapa, cogemos otro y volvemos a divertirnos.
El payasote del parque siempre estaba rodeado de sus globos.
Un niño rubio, de ojos oscuros, le preguntó:
¿Por qué los globos se hinchan cuando los pones en tu bombona?.
Los globos, respondió: el payaso, tienen dentro un gas, que es algo que flota en el aire, y ese gas, se llama Helio.
Cuando pasan las horas el gas se va terminando y el globito se deshincha.
¡Puedes hincharlo otra vez, sólo necesitas soplar muy fuerte y el globo volverá a esta gordo!.
Los niños al ver al payaso, corrían a comprarle globos.
El globo de nuestra historia nació así.
Globi, era fuerte, pues lo habían llenado mucho de helio y tenía un maravilloso color azul.
Abrió su boquita para despertar de su sueño. El globo, se vió rodeado de pequeñuelos y de un payaso.
Tanto quiso curiosear, que cuando el payaso fue a vendérselo a un niño el globo salió volando hacia el cielo.
El payaso no pudo hacer nada por evitarlo. Y el globo marchó libre en busca de aventuras.
Globi, comenzó a dar vueltas, hasta que su hilo quedó atrapado en el alero de un tejado. Intentó salir de allí, pero no pudo.
Cerca del alero, había una gran ventana, llegó hasta ella, inclinándose un poquito.
A través de ella, observó como unos niños jugaban. Estuvo horas y horas viéndoles jugar, hasta que se quedó dormido.
Todos los días se repetía lo mismo, él, los veía jugar y se sentía feliz, pero le daba un poco de envidia no poder jugar con ellos.
Se movía de un lado para otro para llamar su atención, pero no conseguía que los niños le vieran.
Dormía y Dormía, quería tener fuerzas para moverse más y más.
Por eso, siempre estaba dormido, se cansaba tanto, que cuando descansaba seguía soñando despierto pensando que tal vez un día, los niños le verían.
Un día, hizo tanto esfuerzo porque le vieran que se pinchó en un clavito que había en la ventana.
Al pincharse, el globo salió despedido, el hilo se soltó con fuerza, y se elevó muy deprisa, muy deprisa, hacia arriba.
Él, sabía que le quedaba muy poquito para quedarse sin aire, entonces se elevó más y más como queriendo tocar las nubes.
Se elevó por encima de las casas y de la torre de la iglesia.
Se iba perdiendo en la lejanía y al cabo de un rato ya no volvió a vérsele.
Se perdió para siempre en el atardecer, allí dónde el sol, ya se oculta.
Seguro que está junto a las estrellas, haciendo mimitos a la luna.
Marisa Moreno - Española
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
